Sovint m’he
preguntat perquè l’esplai és un moviment educatiu poc conegut, amb una manca de
reconeixement i que contínuament s’ha de desviure per transmetre tot el que és,
el que fa i allò que persegueix. Per més que m’ho qüestioni, se’m fa difícil
comprendre-ho.
A l’esplai es
construeixen valors que es filtren a través de les actituds, per mitjà de la
convivència i la interacció entre companys. L’esplai doncs, educa en valors i
actituds, i esdevé un agent educatiu indispensable per la formació de la
personalitat i el caràcter dels infants.
A l’esplai es
construeixen, s’aprenen i es practiquen habilitats imprescindibles per a la
convivència ciutadana. Els infants no neixen empàtics, assertius i amb l’art de
saber escoltar, sinó que ho desenvolupen amb la pràctica. L’esplai doncs, educa
en desenvolupament d’habilitats i esdevé un agent educatiu indispensable perquè
els infants creixin dins un marc pacífic, d’enteniment, de relació i
cooperació.
A l’esplai es
construeixen sabers a partir de les infinites preguntes que els infants es
plantegen. Per cada pregunta s’aprèn alguna cosa nova, i són ells, els
encarregats de cercar la resposta. L’esplai doncs, educa en la formació d’un
pensament social i crític, que ajuda a comprendre la realitat (l’statu quo) i a ser capaç d’actuar-hi en coherència amb els
propis valors i amb la finalitat de transformar-la.
L’esplai educa en
el saber, el saber fer, i el saber ser o estar (coneixements, procediments,
habilitats, actituds, valors i normes). No podem obviar però, que el seu
objectiu immediat i lògic, degut el seu marc d’acció no formal, és
l’aprenentatge d’actituds i valors. Ara bé, sembla que també pot incidir en
tota la totalitat de la persona.
Entenc que l’esplai
va molt més enllà de ser una alternativa
educativa. Considero que és una part fonamental i vital de la persona,
recíprocament amb l’escola i la família,
i que ajuda al creixement integral de l’infant i a la transformació
social. L’esplai, com agent educatiu específic, amb una metodologia i unes
eines pròpies, no únicament complementa i reforça l’educació formal i familiar,
sinó que crea, forma i construeix discurs, i actua com el que és: “una escola
de ciutadania activa, participativa, crítica i democràtica”.
És minoritària i
poc rellevant las tasca diària dels monitors/es de les entitats? Entenc que no,
i potser el més important no és obtenir el reconeixement de les institucions i
la ciutadania com a objectiu principal, sinó prendre consciència com a monitors/es
sobre allò que fem i el perquè. Potser
cal que mirem a l’interior abans de buscar reconeixement a l’exterior; creure’ns el que som, abans de voler que ens
creguin; reconèixer i dignificar la nostra pròpia tasca, abans de voler ser
reconeguts. Considero que només conscients, segurs i implicats en l’educació
que oferim podrem arribar a més persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada