Reflexions meditades sobre l’esplai

Sovint m’he preguntat perquè l’esplai és un moviment educatiu poc conegut, amb una manca de reconeixement i que contínuament s’ha de desviure per transmetre tot el que és, el que fa i allò que persegueix. Per més que m’ho qüestioni, se’m fa difícil comprendre-ho.

A l’esplai es construeixen valors que es filtren a través de les actituds, per mitjà de la convivència i la interacció entre companys. L’esplai doncs, educa en valors i actituds, i esdevé un agent educatiu indispensable per la formació de la personalitat i el caràcter dels infants.

A l’esplai es construeixen, s’aprenen i es practiquen habilitats imprescindibles per a la convivència ciutadana. Els infants no neixen empàtics, assertius i amb l’art de saber escoltar, sinó que ho desenvolupen amb la pràctica. L’esplai doncs, educa en desenvolupament d’habilitats i esdevé un agent educatiu indispensable perquè els infants creixin dins un marc pacífic, d’enteniment, de relació i cooperació.

A l’esplai es construeixen sabers a partir de les infinites preguntes que els infants es plantegen. Per cada pregunta s’aprèn alguna cosa nova, i són ells, els encarregats de cercar la resposta. L’esplai doncs, educa en la formació d’un pensament social i crític, que ajuda a comprendre la realitat (l’statu quo) i  a ser capaç d’actuar-hi en coherència amb els propis valors i amb la finalitat de transformar-la.

L’esplai educa en el saber, el saber fer, i el saber ser o estar (coneixements, procediments, habilitats, actituds, valors i normes). No podem obviar però, que el seu objectiu immediat i lògic, degut el seu marc d’acció no formal, és l’aprenentatge d’actituds i valors. Ara bé, sembla que també pot incidir en tota la totalitat de la persona.

Entenc que l’esplai va molt més enllà de ser  una alternativa educativa. Considero que és una part fonamental i vital de la persona, recíprocament amb l’escola i la família,  i que ajuda al creixement integral de l’infant i a la transformació social. L’esplai, com agent educatiu específic, amb una metodologia i unes eines pròpies, no únicament complementa i reforça l’educació formal i familiar, sinó que crea, forma i construeix discurs, i actua com el que és: “una escola de ciutadania activa, participativa, crítica i democràtica”.

És minoritària i poc rellevant las tasca diària dels monitors/es de les entitats? Entenc que no, i potser el més important no és obtenir el reconeixement de les institucions i la ciutadania com a objectiu principal, sinó prendre consciència com a monitors/es sobre allò que fem i el perquè.  Potser cal que mirem a l’interior abans de buscar reconeixement a l’exterior;  creure’ns el que som, abans de voler que ens creguin; reconèixer i dignificar la nostra pròpia tasca, abans de voler ser reconeguts. Considero que només conscients, segurs i implicats en l’educació que oferim podrem arribar a més persones. 

L'EDUCACIÓ PER LA DEMOCRÀCIA I LA SEVA PARTICIPACIÓ

Des de la formació inicial de mestres i del professorat de Secundària s’insisteix en educar sota una perspectiva cabdal: l’educació per a la democràcia i la seva participació. Situem-nos primer. Al llarg dels anys, l’educació ha estat concebuda i emmarcada sota una sola perspectiva educativa: educar per a l’individu i oferir  les eines necessàries per a progressar en la seva vida personal i professional (finalitat educativa molt discutida, si entenem que l’educació no és una preparació per a la vida futura, sinó un procés vital). No obstant, ja des d’inici del segle XX sorgeix un nou enfocament de la mà de John Dewey, el qual vincula l’escola amb la societat, i no solament amb l’individu. Dewey concep l’escola com un espai de construcció de la democràcia, que construeix el coneixement per a la formació integral de la personal, al mateix temps que edifica un model de societat. Sota aquesta concepció, l’escola evadeix el règim autoritari que subordina l’alumne a la saviesa indiscutible del mestre/a, reconvertint-se en un espai democràtic, on l’alumnat pren decisions, discuteix, actua i  participa. Aquest discurs ha perdurat des de aleshores, essent una temàtica central en moltes investigacions educatives que indaguen sobre la construcció de la democràcia i la seva vinculació amb l'escola.  Ara bé, reflexionant sobre el tema m’apareixen una sèrie de dubtes que voldria compartir: és possible una educació per a la democràcia en una escola no democràtica? És possible una escola democràtica en un sistema educatiu no democràtic? És possible una escola democràtica en una societat no democràtica? La resposta és clara i concisa: no és possible. Tampoc és possible educar per a la participació democràtica, dins una (pseudo) democràcia representativa, on l’únic procés de participació ciutadana queda reduït en llançar una papereta a l’urna cada quatre anys. Contínuament ens estem donant cops  de cap contra la paret, quan potser caldria enderrocar-la i tornar-la a construir. Entenc doncs, que hem d’educar pel canvi de les estructures socials de la societat, del sistema educatiu i de l’escola. Apostar per la transformació social com primera finalitat; desconstruir per tornar a construir; i en definitiva, engegar els mecanismes per a la contra-socialització de l’alumnat enlloc de socialitzar-lo.  Tot això sense caure en el determinisme predominant (entenent que res es pot fer fins que canviïn les estructures socials, però aquestes estructures  no ens permeten fer canvis) ; i apostant pel voluntarisme,  la voluntat d’actuar, canviar i transformar (voler és poder).  El canvi esdevé un repte difícil i lent, una lluita permanent. Educar no entén de immediatesa. Farem un pas de gegant si disposem de la voluntat del canvi, i reconduïm els esforços a enderrocar una escola del segle XIX que integra un professorat del segle XX amb un alumnat del segle XXI. Destruïm l’edifici, i construïm-lo de nou.

Bibliografia recomanada:

DEWEY, J. (1985) “ Democràcia i escola”. Eumo editorial. Textos pedagògics. 

Posem-nos en context

En un món corporativista, mercantil i competitiu, l’escola tendeix a reproduir les demandes del sistema capitalista, que inhibeix  el dret fonamental d’igualtat i equitat educativa per a tots.

Com tot sistema, el capitalisme necessita nodrir-se, reproduir-se i reafirmar-se contínuament, i l’educació esdevé un dels mitjans més idonis per dur-ho a la pràctica.  L’educació formal, sota el domini cultural de polítiques educatives neoliberals,  manté una finalitat propedèutica, és a dir, prepara els seus alumnes amb l’objectiu d’arribar a la universitat, obtenir un títol i accedir el mercat laboral, essent el màxim de competents possibles. Fins aquí la cosa tampoc sembla tan descarrilada. Però com tota realitat, res és tan senzill, i tot és més complex. Les polítiques neoliberals exhibeixen una cultura escolar on impera l’individualisme, la competitivitat i l’exigència de la inserció laboral.   Ara bé, el problema recau en les possibilitats d’oferir la mateixa educació per a tots, sense que les diferències de classe siguin producte d’una continua reproducció social.  En un món governat pel capital, l’individu que neix amb un nivell socioeconòmic baix està predisposat al fracàs educatiu, entenent com a fracàs, l’accés a estudis superiors i no-obligatoris. Cal matissar però, que aquest tipus d’alumnat fracassa com a individu socialitzat en un societat capitalista, perquè així ho exigeix el sistema, i no perquè disposi de menys capacitat intel·lectual que la resta. El fracàs escolar és imprescindible, vital, i esdevé un dels òrgans del sistema reproductiu de la societat capitalista.  Estem davant d’un règim educatiu escolar fet a mida pels interessos de les polítiques neoliberals, dels mercats i la societat de consum. Un sistema organitzat en horaris poc flexibles, amb disciplines específiques,  uns continguts curricular inflexibles en temps, recursos, i sota criteris de selecció molt qüestionables, segellats pel neoliberalisme imperant. La formació del individu com a ciutadà social, crític, participatiu i activista, queda  suplantat per l’individu com a consumidor,  essent l’única forma de participació cívica i ciutadana, i retro-alimentat per un augment de la despolitització i passivitat de la població més jove. Giroux, A. exposa: la cultura democràtica es reemplaça de forma creixent per la cultura corporativa, mentre la direcció educativa es desprèn de les seves obligacions ètiques i polítiques i es redefineix principalment com un assumpte de gestió, eficiència i rendibilitat.  A tot això, el neoliberalisme ha trobat el model educatiu més ajustat a les seves necessitats, que propicia l’èxit de les pràctiques docents i en conseqüència la conformitat i acomodació dels educadors dins aquest model. Parlem del model tradicional d’educació, que impregna la part majoritària de les pràctiques educatives, i esdevé un mur resistent i impassible.

No pretenc però, caure en el pessimisme més obscè. Ja des de principis del segle XX, la cultura popular s’ha aixecat en la promoció d’alternatives a aquest model conservador. El ressorgiment de nous paradigmes i moviments educatius, sorgits de noms tan il·lustres com Dewey, Montessori, Rousseau,  Ferrer i Guàrdia, Freire, etc., ens han dut a propostes de renovació educativa molt vàlides, que des de fa anys,  impregnen una part minoritària de les nostres aules a través d’educadors inquiets per l’esdevenir desesperançat i miserable del món capitalista. Professors solitaris, compromesos i treballadors, que des de bon principi, ja s’han fet notar, gràcies en part a l’etiqueta que els seus mateixos alumnes els hi han posat. Ells són, “els raros de l’Institut”.

Oh Benvingut!

Escric les primeres paraules del bloc sota una sensació de coratge i respecte, amb l'expectativa que aquest bloc esdevingui un espai d'auto-reflexió, aprenentatge lingüístic i reestructuració dels meus pensaments, visions i perspectives sobre l'educació. Inicio la primera publicació, desitjant que en siguin moltes més, i que l'impuls inicial sigui prou fructífer per aprendre i seguir construint l'estil d'ensenyament  que voldria impartir en un futur. Convé recordar, que tota opinió, pensament i reflexió és subjectiva, i per tant, pot ser reprovable, discutida i subjecte a la controvèrsia. Sense més preàmbuls, veurem que podem aprendre de tot plegat...
Parlem d'educació, parlem de futur.