En un món corporativista, mercantil i competitiu, l’escola tendeix a
reproduir les demandes del sistema capitalista, que inhibeix el dret fonamental d’igualtat i equitat
educativa per a tots.
Com tot sistema, el capitalisme necessita nodrir-se, reproduir-se i
reafirmar-se contínuament, i l’educació esdevé un dels mitjans més idonis per
dur-ho a la pràctica. L’educació formal,
sota el domini cultural de polítiques educatives neoliberals, manté una finalitat propedèutica, és a dir,
prepara els seus alumnes amb l’objectiu d’arribar a la universitat, obtenir un
títol i accedir el mercat laboral, essent el màxim de competents possibles.
Fins aquí la cosa tampoc sembla tan descarrilada. Però com tota realitat, res
és tan senzill, i tot és més complex. Les polítiques neoliberals exhibeixen una
cultura escolar on impera l’individualisme, la competitivitat i l’exigència de
la inserció laboral. Ara bé, el
problema recau en les possibilitats d’oferir la mateixa educació per a tots,
sense que les diferències de classe siguin producte d’una continua reproducció
social. En un món governat pel capital,
l’individu que neix amb un nivell socioeconòmic baix està predisposat al fracàs
educatiu, entenent com a fracàs, l’accés a estudis superiors i no-obligatoris.
Cal matissar però, que aquest tipus d’alumnat fracassa com a individu
socialitzat en un societat capitalista, perquè així ho exigeix el sistema, i no
perquè disposi de menys capacitat intel·lectual que la resta. El fracàs escolar
és imprescindible, vital, i esdevé un dels òrgans del sistema reproductiu de la
societat capitalista. Estem davant d’un règim
educatiu escolar fet a mida pels interessos de les polítiques neoliberals, dels
mercats i la societat de consum. Un sistema organitzat en horaris poc flexibles,
amb disciplines específiques, uns
continguts curricular inflexibles en temps, recursos, i sota criteris de
selecció molt qüestionables, segellats pel neoliberalisme imperant. La formació
del individu com a ciutadà social, crític, participatiu i activista, queda suplantat per l’individu com a
consumidor, essent l’única forma de
participació cívica i ciutadana, i retro-alimentat per un augment de la
despolitització i passivitat de la població més jove. Giroux, A. exposa: la cultura democràtica es reemplaça de forma
creixent per la cultura corporativa, mentre la direcció educativa es desprèn de
les seves obligacions ètiques i polítiques i es redefineix principalment com un
assumpte de gestió, eficiència i rendibilitat.
A tot això, el neoliberalisme ha trobat el model educatiu més
ajustat a les seves necessitats, que propicia l’èxit de les pràctiques docents
i en conseqüència la conformitat i acomodació dels educadors dins aquest model.
Parlem del model tradicional d’educació, que impregna la part majoritària de
les pràctiques educatives, i esdevé un mur resistent i impassible.
No pretenc però, caure en el pessimisme més obscè. Ja des de principis
del segle XX, la cultura popular s’ha aixecat en la promoció d’alternatives a
aquest model conservador. El ressorgiment de nous paradigmes i moviments
educatius, sorgits de noms tan il·lustres com Dewey, Montessori, Rousseau, Ferrer i Guàrdia, Freire, etc., ens han dut a
propostes de renovació educativa molt vàlides, que des de fa anys, impregnen una part minoritària de les nostres
aules a través d’educadors inquiets per l’esdevenir desesperançat i miserable
del món capitalista. Professors solitaris, compromesos i treballadors, que des
de bon principi, ja s’han fet notar, gràcies en part a l’etiqueta que els seus
mateixos alumnes els hi han posat. Ells són, “els raros de l’Institut”.
